L'escriptura acaba naixent de dos elements aparentment contradictoris, l'egoisme -o l'egolatria- i la generositat. Ningú que no tingui una voluntat de perdurar, fruit d'una certa pulsió relacionada amb el propi ego, experimenta la necessitat d'escriure. Alhora, com em deia algú l'altre dia, escriure no deixa de ser un acte de generositat. La creativitat artística no s'entén sense la voluntat d'oferir alguna cosa que hom considera valuosa sense rebre, a priori, cap contraprestació.
Quan falla, doncs, algun d'aquests ingredients difícilment pot sorgir l'escriptura. A mi, ara mateix em manca el segon.
***
És trist ser ciutadà de segona. Que perquè una majoria hagi de celebrar, tant sí com no, no existeixi el respecte més elemental. No deixis que disset ferits, un d'ells a la UCI, entre la vida i la mort, t'espatllin una celebració. Si cal, es capgiren els fets; les víctimes poden ser botxins. I si cal, es menteix des de totes les instàncies. Quan això ja no és materialment possible, es cobreix d'oblit.
***
Busco casa a la França rural. En trobo una a Terraube. Bonica, petita, assequible. Com tantes altres coses (el paisatge, la pau, la despoblació), els preus de la Gascunya també són envejables. Quan m'hi interesso, ja està venuda. És igual, tampoc me'n podria anar. Tantes hipoteques de vida. El desig de fugir hi és, tanmateix. Molt gran.
***
(Ets un exagerat! Doncs bé, un dels atropellats podria haver estat també jo i acabar sota les rodes d'un cotxe guiat per l'odi. Després sí que, com deia aquell, ja no hauria escrit res més).
When a man is tired of London, he's tired of life, escrivia Samuel Johnson. Fa anys, podia passar-me hores recorrent els carrers de Barcelona. Ara al cap d'una estona ja n'estic cansat. Així que m'espero que arribi l'hora de sopar assegut dins del cotxe, en una cantonada de la rambla de Catalunya. Afortundament, aquest any encara no fa calor. Veig una desfilada de persones amunt i avall. Bé, segurament el terme desfilada no és el més adequat, el moviment de la gent recorda més el desordre d'un formiguer que l'ordre militar d'una desfilada. Els uns van en una direcció, els altres en una altra, cadascú impulsat per una febre interior, pròpia i indesxifrable. Em crida l'atenció una parella, d'uns quaranta anys. La noia, oriental, vesteix una samarreta blau marí i una faldilla prisada blanca, d'estil tennístic. Camina uns metres per davant del seu partenaire. Ell, la va gravant mentre camina, seguint-la amb el mòbil a l'alçada del maluc. La noia, que té un cos esplèndid, va caminant gràcilment i al final, quan arriba al semàfor, es gira i fa un somriure a la càmera, acompanyat d'una certa gestualitat. És llavors quan veig que ella té faccions orientals i que ni ella ni ell -que ja té una coronilla evident- no són de la primera volada. L'escena generaria sorpresa des d'un prisma estrictament objectiu. Però avui en dia no ho fa. I això sí que realment sorprenent.
Quan s'acosten les vuit, surto del cotxe i m'encamino cap al restaurant. De camí, em creuo amb força nois -fins i tot senyors- estrangers que porten gorres amb l'escut del Barça. Almenys tres o quatre. La impressió que em generen em fa pensar que no m'hauria de posar més la gorra dels Celtics. Tot i que jo la gorra no la porto -ni la portaria- per Boston. Per no parlar de les diferències entre ambdós clubs. (Deixem-ho córrer que no vull perdre lectors). Al passeig de Gràcia també hi veig alguna parella jove, ella amb una bossa de Louis Vuitton, ell amb una de la botiga del Barça. Fa uns anys vaig pensar que seria un bon negoci obrir una llibreria a Barcelona i posar-hi una secció de clàssics de la literatura catalana i espanyola traduïts a l'anglès o al francès per al públic estranger. The gray notebook, La place du diamant, A heart so white. Quin gran il·lús!
Així com la rambla Catalunya conserva un cert caràcter -per la seva pròpia configuració i dimensions- el passeig de Gràcia ha esdevingut un espai inhòspit, ple de caminants foranis alienats i de botigues de luxe, majoritàriament d'un gust discutible. Algunes de les persones que fan cua per entrar-hi, fa uns anys t'haurien fet canviar de vorera. Aquesta avinguda em recorda cada vegada més els Camps Elisis, que és el que menys m'agrada de París. Només mirar enlaire em reconforta. La bellesa dels edifics contrasta amb la lletjor -moral- de peu de carrer.
De nit, quan torno a buscar el cotxe, el passeig és ple de restes de cartrons de les botigues, aquí i allà hi ha contenidors d'obra. Queden pocs zombies, que ara caminen pausadament. Passo per davant d'un restaurant que porta el nom, inigualablement simbòlic, de Paellería Gaudí. La poca vida que hi ha al carrer és artificial. Barcelona m'agrada, tanmateix.
L'escriptora X em va signar un llibre el dia de Sant Jordi. No és que tingués especial interès en demanar-li una signatura, més enllà de la intenció que ja tenia de llegir la seva última novel·la. Entre altres motius, perquè aquesta situació, la de demanar a un autor la signatura d'un llibre, darrerament em resulta una mica incòmoda. Però el fet de veure-la allí asseguda, amb cara d'avorriment, exposada com es fa ara amb els escriptors en aquesta diada tan nostrada i bonica, em va impulsar a acudir-hi. Al seu costat, una altra autora -diguem-li Y- estava ocupada amb una llarga cua de fidels. L'escriptora Y ha assolit darrerament un èxit notable. No seré jo qui posi en dubte la seva vàlua, però practica una escriptura que a mi em resulta molt llunyana. I no és que l'escriptora X sigui tampoc una autora que em resulti especialment propera, però tant desequilibri em va semblar una injustícia massa explícita. Així que, amb el meu llibre a la mà, vaig anar a pal·liar momentàniament aquella situació. La conversa que vàrem mantenir, si se'n pot dir així, fou mínima, cortès però ascensoral. Vaig evitar qualsevol comentari improvisat, que, en aquestes circumstàncies, sempre acostumen a ser desafortunats.
Sóc -o potser era- una mica fetitxista amb els llibres signats, però em pregunto si aquestes situacions tenen algun sentit.
***
Mentre dino -un entrepà- en un bar de barri, observo la televisió, sense so. Hi surt una tertuliana vociferant -dedueixo que vocifera intensament per la seva expressió crispada i la gestualitat-, però el que em crida l'atenció és el que apareix en un extrem de la pantalla. En un petit requadre s'hi veu la imatge fixa d'una xemeneia sobre una teulada vella. És fàcil deduir que es tracta de la xemeneia que ha d'emetre algun tipus de fum indicatiu de l'evolució de l'elecció papal. La xemeneia és omnipresent mentre a la tertuliana la substitueix un altre individu, igualment enfadat. M'agrada la xemeneia vella, com a contrast amb aquest debat polaritzat amb què ens delecta la televisió pública estatal. Però al mateix temps em sorprèn i em fa reflexionar la presència de la xemeneia. Perquè la xemeneia simbolitza la importància que donem a l'actualitat.
Quan estudiava EGB teníem un professor, que era alhora periodista, que ens deia que un periódico de ayer es un periódico viejo. Allò em sorprenia i m'escandalitzava una mica. ¿Què volia dir que aquell diari que havia comprat el meu pare el dia abans i que jo havia fullejat amb interès ja era vell i no servia per res? Allò no tenia sentit. Ara comprenc que tenia raó. Però al mateix temps no entenc aquesta raó. Penso que l'interès que genera l'actualitat és una anomalia, una deformitat de la nostra societat, que arrosseguem des de fa anys i que anem alimentant i convertint en un autèntic monstre. Un monstre que alhora alimenta moltes boques, algunes amb engrunes però d'altres amb grans quantitats de diners. Per què ens han d'interessar determinats fets només perquè acaben de succeir? Certament hi ha notícies que tenen interès, però pel seu fons i contingut, no pel fet de ser novetat. Penso ara que aquell professor tenia raó, però en un sentit diferent. El que realment és vell de forma immediata és tot allò que té, com a únic valor, el fet de ser nou. Allò que perdura, o hauria de perdurar, és el que no té cap relació amb l'actualitat.
Avui ja ningú no mira la xemeneia. La biografia del nou Papa omple avui pàgines i pàgines de diari. Passats dos dies ningú mirarà a Roma. Tindrem alguna altra realitat per entretenir-nos. Potser la informació és realment l'opi del poble.
***
Vaig entrar al web dels antics alumnes d'un col·legi on havia anat. Fou estrany, perquè quasi instantàniament vaig reviure sensacions oblidades d'aquella època, que, per fortuna, fou molt breu. Darrerament havia arribat a pensar que la meva falta d'encaix en aquell ambient era fruit de la immaduresa o de la rebel·lia adolescent. Però, igual que succeïa quan trepitjava les aules i passadissos d'aquell edifici, va ser entrar en aquell espai virtual i experimentar el mateix rebuig que fa quaranta anys davant d'aquella estranya mescla d'elitisme untuós i fals progressisme missaire, que ja em desagradava llavors.
***
Mentre llegeixo, en una de les poques estones de sol que tenim darrerament, sota un arbre del jardí, veig que s'acosta a la menjadora que hi tenim penjada una mallerenga blava. L'observo de reüll, a escassa distància del meu cap. És ben segur que no s'ha adonat de la meva presència. De tan a prop, la seva imatge es veu quasi difuminada. Percebo gairebé la textura del seu plomatge blau i groc, la irregularitat del seu petit cos. Estranyament, sembla gairebé un ocell pintat per un impressionista. És una mallerenga de Pissarro, de Monet o de Sisley. Picoteja els cacauets sincopadament fins que s'adona que sóc allí, a tocar, i fuig esporuguit. Recupero l'atenció en el meu llibre.
***
Dia complicat i ple d'entrebancs, tant d'índole laboral com domèstic. Tot molt travat. Quan surto de l'última reunió, que afortunadament té lloc al centre de la ciutat, em regalo amb la visita a una llibreria de vell. Per l'establiment deambulem un parell de parroquians, remenant i tafanejant com s'acostuma a fer en aquest tipus d'establiments. De cop, entra un tercer. De cua d'ull observo que, amb poc temps, acumula ja una pila de llibres. És jove i elegant, d'aspecte esportiu, ben vestit i pentinat. Curiosament, però, porta un dels extrems de la camisa totalment sortit dels pantalons, una mena de triangle que li penja i li dona una profunda asimetria. Es mou amb rapidesa i diligència entre les taules. Mentre li estant cobrant els llibres pregunta el preu d'unes revistes de principis del segle XX que hi ha exposades per tota la llibreria. Per a la meva sorpresa, el llibreter li dóna un preu molt baix. Ràpidament em poso en tensió perquè he vist que una d'aquelles revistes -Hispania- té a la portada una bella il·lustració de Ramon Casas. Sense pensar-s'ho gaire el client elegant en tria una altra, paga i surt escopetejat. Després agafo jo la revista amb el Casas i també pago. Surto calmadament.
Assistim, amb la G., a la representació Pla per Roig al teatre l'Amistat de Premià de Mar. És una recreació, teatralitzada i ampliada amb altres textos, de l'entrevista que Montserrat Roig féu a Josep Pla l'any 1972. Pla i Roig eren en aquell moment dos personatges aparentment antitètics. Pla era un home vell, conservador, amb una llarga trajectòria a la seva esquena, escèptic i, suposadament, misogin. Roig era una dona jove, gran promesa de les lletres catalanes, idealista, feminista i d'esquerres. Però en aquella trobada, sense renunciar als seus postulats, ambdós cercaren més la confluència que el xoc. L'obra és interessant i entretinguda, vàl·lida per a planians i per a neòfits.
Entre els textos de Pla que Jordi Coromina, amb la seva veu profunda, diu magníficament n'hi va haver un que em va cridar l'atenció. Pla descriu el mas que els acull, el Mas Pla, i prefigura els efectes que la natura hi pot arribar a ocasionar en un eventual futur d'abandonament. En reprodueixo només un fragment (aquí el podeu trobar sencer):
Ací teniu aquesta casa. És gran i esgavellada. Està voltada de camps i de boscos. Uns arbres creixen tocant a les seves parets. És una casa antiga que es manté més o menys. Es manté, simplement, perquè és habitada per unes quantes persones que fan els possibles per sostenir un modestíssim to de vida –però un to de vida cert. Si la casa quedés durant dos o tres anys tancada i deshabitada, quedaria ràpidament destruïda. L'anomenat regne vegetal –malgrat trobar-se la casa en un país de secà– cobriria les seves parets, l'estrangularia, la devoraria. Les herbes, les plantes, creixerien en els intersticis dels rajols i de les pedres. Els mussols alçarien les teules; la pluja hi penetraria, els teulats caurien. L'estàtica de l'edifici quedaria somoguda. Les parets s'esquerdarien. El corc convertiria en pals els cairats, les portes i les finestres. Els ocells, els dolços ocellets de la poesia, farien els seus nius i les seves deposicions en els armaris i les orenetes sota de les bigues. Pel mer fet d'existir tot decauria. Perquè és sabut que, en aquest món, les coses pugen o baixen. El que no puja baixa. La naturalesa seguiria, impertorbable, el seu camí. Els teulats caurien un darrera l'altre, les parets s'esfondrarien. La revolució natural permanent de la naturalesa devoraria l'edifici. Al capdavall no quedaria ni rastre del que la presència humana ha mantingut dret durant tres segles.
El text, que porta l'eloqüent títol de Per què sóc conservador tracta fonamentalment de la lluita entre cultura i natura. Es troba recollit en el volum XXIV Humor, candor... de l'obra completa. Pla hi contraposa cultura i natura, com fa en altres escrits, reivindica el valor de la memòria (Del record –de la història– arrenca sempre el que l'home faci de positiu. La resta és salvatgeria) i acaba escrivint alguna cosa semblant al que citàvem ahir de Baroja. Pla ho diu així:
Quant de dolor, quanta devastació i quanta ruïna! La nostra existència ha consistit en una successió de convulsions, de lluites estèrils, de reaccions duríssimes i negatives. La nostra memòria està poblada de catàstrofes indescriptibles.
La cosa de què he sentit parlar més en aquest país és de futbol. Després, de revolució. Hi ha hagut, en la meva època, els qui han volgut fer la revolució per fer-la i, després, els qui han volgut fer la revolució per no fer-la. Hom queda perplex i astorat. Com si no hi hagués res més a fer!
Així, tothom ha estat, en el meu temps, revolucionari. Hi ha hagut el revolucionari per a fer-la i el revolucionari per a evitar-la. N'hi haurà hagut tants, de revolucionaris, que els qui sentim una mena de fàstic àdhuc per la paraula constituïm un grup tan insignificant que no podem ni muntar un tresillo.
***
Per cert, entre la destrucció, tan habitual al nostre país, de l'arquitectura tradicional de pobles i ciutats, fa feliç trobar a Premià de Mar un nucli de cases de cós, les antigues cases de pescadors i mariners. A la fresca d'un capvespre de primavera, fa goig passejar-s'hi, sentint el perfum de les flors de gessamí i sentint el pes del passat, de la memòria, en forma de construccions modestes però proporcionades, construïdes amb el saber fer de mestres antics.
***
A l'última novel·la de Karl Ove Knausgård, Los lobos del bosque de la eternidad (quina pena que la seva obra no es pugui seguir traduint al català), es fa referència al filòsof rus Nikolai Fiodorov i justament a la contraposició que establia entre naturalesa (que ell lligava) amb la mort i l'ésser humà (la vida). Knausgård escriu que, segons Fiodorov, la naturaleza es una forma destructiva que permitimos que nos controle. La muerte es una consecuencia de nuestra pasividad ante la naturaleza: dejamos que la naturaleza nos mate.
Resulta curiós que, en determinats moments, entre les lectures es produeixin lligams i coincidències.
***
Seguint amb la novel·la de Knausgård em resulta d'interès el diàleg que, sobre el talent artístic, mantenen una de les protagonistes i el seu pare, violinista rus. El pare compara dos compositors, Jrénnikov i Xostakóvitx. Es posa en la pell del primer, un músic dotat però petit davant davant del geni del segon. Diu:
- Imagina que eres el más joven de una familia de diez hijos en una pequeña ciudad de provincias dejada de la mano de Dios. Sois pobres, tu padre es marchante de caballos. Pero tú tienes un don. Alguien de tu familia, digamos tu tío, tiene una guitarra, te la presta y aprendes a tocar; otra persona tiene una mandolina y también la tocas, ¡tienes una gran facilidad! La música fluye dentro y fuera de ti, la dominas, la controlas y también eres capaz de crearla. Un regalo de esa clase, un talento así, siempre es admirado por los que te rodean, no importa lo que sepan de música. Porque, ¿de dónde viene? ¿Cuándo surge la música de repente en un niño? Cantas en el coro local y aprendes a tocar el piano con la orquesta local. ¡De niño! Entonces el talento ya se ha convertido en ti, ¿verdad? Eso eres tú. Por supuesto, te envían a Moscú. A los dieciséis años empiezas a estudiar composición allí y, a los diecinueve, ingresas en el conservatorio. La obra que compones para tu examen final se interpreta en público, es aclamada y se hace popular. ¡En Moscú! Se te considera uno de los compositores más prometedores del país. Entonces tú eres eso. Pero, puesto que tienes talento, puesto que llevas la música dentro y fuera de ti, también sabes que Prokófiev está en un escalón por encima de ti, lo que tal vez sea asumible porque es mayor que tú, pero Shostakóvich tiene la misma edad que tú, y está haciendo algo que enseguida sabes que es superior, no sólo a lo que has hecho, sino también a lo que harás. Shostakóvich es él, y en el arte eso es lo más elevado. ¿Qué puedes hacer tú entonces?
- ¿Seguir con lo tuyo?
- ¡Ja, ja! ¿Sabiendo que lo que haces es mediocre? No, desde luego que no.
Segurament té raó. Deixem d'escriure?
***
La fascinació que produeix Itàlia és insuperable.
Veig a instagram un vídeo amb imatges de l'illa de Salina, acompanyades de la música de Il cielo in una stanza de Gino Paoli. La combinació no pot ser més efectiva ni efectista. Segurament la música és l'art més eficaç a l'hora d'activar els sentiments, una autèntica kriptonita contra la fredor i la impertorbabilitat. En aquest cas, combina a la perfecció amb les imatges dels paisatges de Salina i amb aquesta idea, potser idealitzada, d'Itàlia, que tots tenim al cap. Aquestes imatges de Salina m'activen alhora el record, justament pocs dies després de llegir en una de les valuoses newsletters que envia Ignacio Sánchez Zárate unes interessants reflexions sobre la imaginació i els records. Escriu Sánchez Zárate: Dicen que no hay que volver a vivir en un lugar en el que fuiste feliz en el pasado. Lo importante no era el lugar, sino lo feliz que fuiste allí. El vínculo emocional que construiste. Això és del tot cert: aquest vincle, que ens retorna en forma de record, té un valor intrínsec extraordinari. Però no és menys cert que el record, sovint idealitzat, exerceix una atracció irresistible que ens fa tornar, sempre que podem, allà on hem estat feliços per intentar repetir o capturar, en el present, algun vestigi d'aquella felicitat.
En una àrea de servei de l'autopista, les flors de les estepes, blanques, liles, quasi de paper, mostren tota la bellesa que té sempre allò més fràgil i efímer. El contrast amb l'entorn vulgar i hostil les embelleix encara més; la certesa de que qualsevol intent de possessió seria no només va, sinó destructiu, desassossega.
***
Tinc un problema: m'agraden els porters del Barça. El titular, ara lesionat, critica que la ràdio pública faci programes escombraria, on llancen merda. I el suplent, polonès fumador, recomana al diari llibres de Jordan Peterson. Quan, contra tot pronòstic, aquest equip comenci a inflar-se a guanyar títols aquesta temporada, pensaré en ells, com a tractament pal·liatiu.
***
Diuen els veïns que ahir, per la nostra gespa, es passejava un ànec femella amb els seus aneguets. Quina llàstima no ser-hi!
També ahir vaig vendre per wallapop un exemplar de les Memòries de Josep Maria de Sagarra, que tenia repetit, a una noia molt jove. El seu interès en aquesta obra em va fer feliç.
***
Per Sant Jordi vaig passejar una estona -no gaire- pels carrers del centre de Barcelona. S'ha arribat a un grau tan alt de bogeria que fins i tot m'agrada. Com a experiència extrema, que es diu ara, delirant, quasi distòpica.
***
L'apagada, en canvi, és una mena de déjà vu desagradable, com un retorn puntual als temps de pandèmia. Mostra, una vegada més, totes les nostres febleses, fruit de la dependència tecnològica.
Més enllà de les incomoditats, és un episodi que em desplau profundament.
***
Juan Marqués rescata en un post d'instagram aquest text de Pío Baroja, del llibre El diablo a bajo precio (1942), que no puc deixar de reproduir: No hay pueblo en el mundo que haya hecho sin éxito tantas pruebas y haya defendido cosas tan diversas con tanto tesón, con tan poca habilidad y hasta con tanta estupidez. Nuestro país parece con frecuencia un manicomio o una plaza de charlatanes de feria.
Todas las utopías, todas las insensateces encuentran defensores. En seguida hay alguno que las pone en artículos muy seriamente. Se han hecho trece constituciones desde las Cortes de Cádiz aquí. Se han hecho revoluciones, reacciones, guerras y pronunciamientos y nada ha dado resultado, porque todo se ha hecho a base de palabras sonoras y elocuencia.
Lo único que no se ha ensayado todavía es algo sensato, tranquilo, sin estúpida retórica y a base principalmente de trabajo.
Baroja, que no era precisament un home moderat, aquí sap ser-ho (més en el fons que en la forma) i montaigneja.
Al matí, surto a caminar. La tempesta d'ahir ha deixat l'atmosfera neta i freda. La boira s'aixeca de les muntanyes i el seu moviment intensifica la fredor de l'aire. Llueix ja el sol, tanmateix. Les fulles dels arbres i les plantes encara regalimen. La pluja recent ha pujat el to del seu verd. La vivacitat dels vegetals és palpable. Es fan ben visibles els muscaris, les farigoles -ben florides-, les eufòrbies, que ara estan de moda com a plantes ornamentals, l'herba blava, els gallarets, fins i tot uns iris que s'han escapat d'algun jardí i que, indefectiblement, fan pensar en Van Gogh.. Els pulmons s'omplen d'aire fresc i la mirada es fa més neta.
Agafo el caminet que s'endinsa cap al bosc i de seguida em crida l'atenció una cosa, com un petit objecte que estic a punt de trepitjar. M'ajupo per veure'l bé. És el cap d'un ratolí, arrencat, com si fos d'una sardina. Conserva encara la mirada de l'animaló que fou, aquells ulls brillants i inexpressius, negres, que quasi punxen. L'atac ha estat recent, la resta del cos ha desaparegut. La sang és ben vermella, combinada amb les restes de carn blanca fa pensar en la textura d'un maduixot mossegat. Aquest cap de ratolí ens recorda què és realment la natura. Entre els verds tendres hi ha el vermell de la sang. Virgili i Horaci s'esborren, s'amaguen rere un arbre. El naturalisme treu pit. Ho veieu com tenia raó?- diu.
He arribat a un punt en què em pregunto com deu ser viure sense escriure. I és que escriure, fins i tot per als amateurs com jo, per als diletants, arriba a ser una obsessió. Bé, obsessió potser és una paraula massa gruixuda, però sí que és una mena de dèria, quelcom que és allí sempre, com una ombra. No sé si això passa també a l'escriptor de ficció o només a qui transcriu el seu dia a dia, a qui no vol deixar de consignar allò que li passa i pot ser objecte de literatura. Com l'entomòleg que viu amb el caçapapallones no fos cas que se li escapés algun exemplar valuós mentre bada o, simplement, viu.
***
En la introducció de Finestrals, Marcel Riera, que n'és alhora el traductor, escriu que Philip Larkin a l'inici de la seva carrera va publicar dues novel·les, gènere que tot i ser la seva primera vocació, va deixar córrer perquè, com ell mateix deia, la ficció consisteix a parlar dels altres, i ell només sabia parlar de Philip Larkin. Com encertes en la diana, vell Larkin!
És molt interessant tot el que Riera escriu de Larkin, com ara que els versos de Larkin ajudaven els lectors a suportar la vida però també a fruir-ne o que l'autor s'eleva fins a il·luminar amb la seva brillant escriptura i des d'una nova perspectiva aspectes coneguts però fins aleshores invisibles els quals dota de claror enmig de la tenebra de la vida quotidiana.
Només li retrec una cosa a Riera i és que quan posa en un plat de la balança els suposats defectes (encara que no els anomena aixó) de Larkin -o potser més aviat del Larkin personatge- diu que era introvertit i esquerp i tímid i misantrop i cínic i conservador, casolà, mordaç i carregat de prejudicis. No tots aquests qualificatius em semblen negatius (de fet potser dels nou només m'ho semblen dos i mig), però sobretot n'hi ha un a què sempre es penja la llufa: conservador. A mi em sembla un elogi.
***
Tot s'aprèn. Jo vaig aprendre, fins i tot, a ser un home social. De debò que ho vaig aconseguir i el primer sorprès era jo mateix. Em manegava bé en entorns on el tracte, la conversa i els somriures són elements fonamentals. Fui simpàtic i charmant.
Ara he tornat als quarters d'hivern. He dilapidat també aquest capital. Si no em fes vergonya utilitzar un terme tan suat diria que he tornat a la meva zona de confort. Sóc de nou, com Larkin, introvertit i esquerp i tímid. I que per molts anys.
***
En paral·lel a la poesia de Larkin, l'última novel·la de Knausgård. Un dels grans elogis que es poden fer a l'autor noruec -i se n'hi poden fer molts- és que des del primer moment saps que estàs llegint Knausgård. No sé si a això se n'hi diu estil.
Fa unes setmanes vaig escriure un poema sobre un ocell que conviu amb el meu cotxe dins del garatge. Ahir vaig trobar-me una cagarada immensa, monumental, sobre el cotxe. M'ha costat interpretar el fet. D'entrada, vaig pensar que era la resposta -l'opinió- de l'ocell sobre el poema en qüestió i la meva ineptitud poètica. Però crec que hi ha elements sòlids per afirmar que difícilment l'ocell ha pogut llegir-lo. Crec que aquesta realitat -la cagarada de l'ocell- té una dimensió més àmplia. Pot ser, efectivament, una resposta al meu poema, però d'un altre abast. La natura, el món, la realitat venen a dir-me, a través de l'ocell poetitzat que defeca sobre el meu cotxe, que ni aquest poema -ni cap altre- tenen el més mínim sentit; que en el món cal tocar de peus a terra, estar a l'aguait i no baixar la guàrdia. La cagarada diu que Putin, per posar un exemple d'actualitat i potser una mica extrem, té una visió més objectiva del que és la vida que no pas jo.
***
Realment la cagarada és sòlida, resistent. Em costa esforços treure-la. Potser n'hauria pogut fer donació a algun museu d'art contemporani.
***
S'acaba la temporada de les taronges. Aquesta setmana faré l'última comanda als pagesos d'Alcanar que me les envien. Ara, a esperar els préssecs de vinya. En això, com en tantes altres coses, sóc clavat al meu pare: taronges a l'hivern i préssecs de vinya a l'estiu.
***
He acabat els diaris de Guillem Simó. No hi ha dubte de que el personatge és interessant, Incòmode, rebel i refractari, combrego amb ell en moltes coses. Però els seus diaris no m'han acabat de convèncer. Hi he trobat a faltar més quotidianitat, allò que l'R. anomena el necessari ciment dels diaris. Precisament, quan més m'han agradat és quan hi he trobat aquesta fotografia del dia a dia. Simó diu que escriu per un lector del futur, però acaba dient que aquest lector hauria de tenir unes característiques que el converteixen en un impossible, en un fantasma. No he estat capaç d'esdevenir aquest fantasma.
***
Matí passat al jardí, feinejant. Fantàstic dia de primavera. El sol ja crema i cal buscar l'ombra. He entrat una estona a escriure per refrescar-me. Ara sortiré al sol, a llegir una estona. Sempre he tingut recança de no viure a la ciutat -a París, posats a triar- però ara penso que em seria difícil renunciar al jardí, a aquest espai exterior que és gairebé un refugi.
***
Algunes sèries mainstream tenen també virtuts. The white lotus, per exemple, és capaç de reflectir les misèries humanes del món actual de forma descarnada, en contrast amb escenaris plens de bellesa. És una fórmula reeixida.
Si l'escriptura de diaris es basa en la sinceritat i en l'absència d'autocensura, no hi ha dubte que Guillem Simó n'és el campió. Cal reconèixer-li que supera tots aquells obstacles que Pla esmentava com a barreres d'una escriptura que expressi una intimitat absoluta: els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. En Simó tots aquests detritus apareixen de forma reiterada i sense filtres, de forma que no condicionen en absolut el que acaba escrivint. Ara bé, aquest exercici de lliberta absoluta, de despullament total i reiteratiu, acaba sent, al meu parer, un llast per als seus dietaris. El focus de l'escriptura se situa així en els aspectes més foscos de la vida de l'autor i els il·lumina en excés, de manera que el lector queda enlluernat i perd la capacitat de centrar-se en altres zones de penombra que els dietaris ofereixen.
Dit això, és un diari que difícilment cau de les mans, del qual cal valorar especialment l'encert premonitori de l'autor en moltes de les seves visions -negatives- sobre el món que s'ha configurat i que fa vint-i-cinc o trenta anys no eren tan fàcils de veure.
***
De totes formes, entre la visió descarnadament negra i pessimista que Simó ofereix sobre algunes qüestions de la vida (sobre l'ensenyament, per exemple, al qual va dedicar-se professionalment tota la vida) i el cinisme que critica en els seus companys (que s'adapten a la situació i fan veure que tot és perfecte) hi deu haver-hi també una escala de grisos.
***
Mentre estic parat en un semàfor, esperant de creuar el carrer, em ve al cap una afirmació: el luxe, en el fons, resulta sòrdid. És un pas més en la direcció de l'asseveració de Pla, que va escriure que el luxe el deprimia. Després penso que la sordidesa la relaciono sobretot amb el luxe contemporani, el clàssic, el de fa cent o dos-cents anys, revestit en la nostàlgia, no m'ho sembla. Després, creuat el carrer i arribat al meu destí -una oficina de correus- el panorama que hi trobo em fa canviar d'opinió. Enyoro llavors un entorn de luxe. Ni que sigui contemporani. Ni que sigui bling-bling.
***
No sé si és el canvi d'hora, però avui he sortit de la feina acompanyat d'una felicitat notòria i sense explicació aparent. Potser era aquesta llum de la tarda, que se sap ja guanyadora, qui sap. Després he anat supermercat i m'he vist empès a comprar una caixa de bombons. Al mateix pàrquing me n'he menjat tres.
***
Al paquet de correus, vingut de Mallorca, hi venien, impecables, un exemplar de Finestrals, de Philip Larkin, i un d'Asimetría, de Zagajewski. Dosi de poesia per uns quants dies.
***
Sóc feliç mirant els vols que van a Kalamata. Podria continuar escrivint el que seguia a aquesta afirmació, però penso que m'ha sortit, sense voler, el primer vers d'un poema. Així que guardarem aquest vers seminal en un pot de vidre i farem uns quants forats a la tapa, perquè respiri i no es mori, com fèiem amb els insectes que agafàvem de petits.
(Molts acabaven morint, tanmateix).
***
A banda dels versos de Larkin i Zagajewski, tinc l'última novel·la de Knausgård i un volum dels diaris de Valentí Puig, esperant a que acabi els de Simó. Així que estic tranquil, sabedor de que no hi haurà sorpreses desagradables en les lectures de les pròximes setmanes.
(Les lectures fallides, tan sovintejades darrerament, em provoquen un malestar notable, tant si les acabo com si les abandono).
***
Hi ha moltes disfresses per amagar el primitivisme inherent a l'ésser humà. La més efectista, però alhora la més detestable, és la hipocresia.
