Notes

La penúltima entrada -avantpenúltima ara- ha estat considerada per alguns lectors, i de fet ho és, com a premonitòria. Potser hauria d'escriure, doncs, sobre les possibilitats creixents de que em toqui la loteria. Però abans caldria comprar algun dècim.

***

Si en algun moment, algú ens digués que la nostra vida s'aturaria -o es posaria entre parèntesi- durant un parell de mesos, segurament ho acceptaríem sense donar-li més importància. Què són dos mesos? Què ens ha passat de remarcable en els últims dos mesos? - diríem. En canvi, la sensació real que es produeix quan hom es troba al marge d'un món que va girant és propera a la inquetud, potser relacionada amb la certesa de la nostra profunda prescindibilitat.

***

En aquesta mena de convelescència forçada he perdut el gust per la lectura. Res del que llegeixo m'agrada ni m'interessa. Ni tan sols Pla em conforta. M'he acabat d'adonar que el gran mestre té també moltes pàgines sobreres. La seva grafomania el va portar a escriure moltíssim i, lògicament, no tot té el mateix nivell de qualitat, interès, encert o amenitat. L'avidesa del seu editor, i potser també la demanda del públic, han fet que els seus papers s'hagin publicat, al meu modest parer, en excés.

***

És difícil, tanmateix, abandonar la lectura de qualsevol volum de Pla perquè sempre acaba apareixent aquell text, aquella idea, aquella imatge, aquell flaix, de talent, d'enginy, de visió, d'erudició, de poesia o, simplement, de murrieria.

Alguns els subscriuríem, com aquest:

Quan hom pensa que, malgrat l'enorme quantitat d'imbècils que hi ha en la governació d'un país, hom pot anar tirant, la sopresa és permanent i inenarrable.

***

En les seves Notes disperses, m'ha cridat l'atenció també una referència al cinema. Es troba en un escrit dedidat als retrats literaris, en el qual Pla expressa l'escassa sortida que tenen aquest tipus de textos entre el públic del moment. Com que les notes no van datades i en el volum se'n mesclen d'èpoques diferents, es fa difícil saber a quin període es refereix, però jo m'aventuraria a dir que es tracta dels anys 20 o 30 pel caràcter emergent que Pla confereix a la cinematografia.

Escriu:

El que passa és que la més gran part del públic d'avui troba que són una llauna -i això, naturalment, ha fet que el gran retrat hagi decaigut d'una manera lamentable. És molt possible que l'esquematisme turbulent del cinema hagi fet perdre la capacitat de mirar -d'observar- d'una manera incisiva, lenta i reposada. Els retrats literaris que es fan avui estan en relació amb els de Saint-Simon com pot estar un retrat de Vermeer amb un retrat cubista de Braque o de Picasso.

El que em resulta curiós és que Pla atribueix al cinema la pèrdua de la capacitat d'observació pausada, exactament com nosaltres culpem del mateix als actuals mitjans digitals de gran consum.

Futbol

Només acostumo a mirar partits de futbol del meu equip. La resta, m'interessa poc. I sobretot intento evitar els equips grans, pels quals tinc, en general, escassa simpatia. Ahir, però, vaig fer una excepció i vaig mirar un enfrontament entre dos equips d'aquestes característiques. He de reconèixer que és un espectacle notable. Jugaven molt bé i, encara més, jugaven molt ràpid. El ritme és, per damunt de tot, el que diferencia el joc d'aquestes esquadres. El diner dels grans clubs permet comprar jugadors veloços i dotats, mercenaris de primer ordre. Com els nobles més solvents, que disposaven dels millors condottieri per guanyar les batalles. Dit això, aquest espectacle de primer nivell té també les seves conseqüències. Com els circs romans. Avui en dia són inconcebibles els fubolistes fumadors, escanyolits o sobrats de pes. El rigor i l'exigència física són màxims. I això també té els seus efectes. En el partit d'ahir van retirar-se quatre jugadors lesionats, dos per banda. D'altres, no van poder ni alinear-se. Partits i més partits, de màxima exigència, se succeeixen. I aquests equips els han de guanyar tots per satisfer les seves energumèniques i insaciables aficions (les aficions d'equips més modestos som igual d'energumèniques però més comprensives amb la derrota). He sentit professionals de la medicina de l'esport queixar-se dels efectes d'aquest ritme. Però igual que les aficions avesades tenen set de victòries, els gestors d'aquest immens negoci tenen encara més set de diners. La mostra n'és la proliferació de competicions nounades que tenen per seu l'indret on hi ha el millor postor. Mundials, mundialets, copetes, copes i supercopes.  Àvids de dòlars, els dirigents porten els seus mercenaris a lliurar mil batalles, com aquells nobles lliuraven els seus exèrcits a guerres inacabables, per eixamplar dominis i guanyar recaptes.

Tot, en el futbol modern, és tèrbol. Ahir, un dels equips portava a la samarreta, o als pantalons, publicitat d'un estat africà depauperat on no fa gaire va tenir lloc un terrible genocidi. Curiosament, els jugadors suplents de l'altre duien uns anoracs amb publicitat d'un altres estat africà, encara més pobre. Sembla, doncs, que aquests països, que ocupen, respectivament, els llocs 164 i 184 (de 187) en PIB per càpita segons el Banc Mundial, tenen com a destí prioritari dels seus diners públics l'esponsorització de clubs europeus bilionaris. Potser la meva sorpresa és fruit de la ingenuïtat.

El que no em va sorprendre, però, fou veure com les primeres files de les grades estaven poblades per persones provinents d'altres països (o continents), molt pendents sempre dels seus telèfons mòbils i mostrant una passió tan banal, i venal, com la mercaderia de luxe de les botigues del passeig de Gràcia que deurien freqïuentar aquell mateix matí. El sentiment autèntic dels seguidors de sempre quedava unes files més enrere, amagat pel negoci de les localitats, imprescindible perquè la roda segueixi rodant. Els aficionats autèntics, d'aquell i de tots els clubs, ja només som figurants de segon otrdre d'un teatre majestuós on la ficció ja no només és ficció sinó també falsedat.

Barcelona

El futur mai és com havíem imaginat que seria. Barcelona, no ens la imaginàvem així. Ni per bé ni per mal. Simplement, ens imaginàvem que seria diferent. No sé com, però diferent. Conduir-hi em resulta ara infernal, tot i que fa uns anys els trajectes es feien més llargs, hi havia més trànsit. Però ara, tothom va esperitat, els reflexos es posen a prova de forma contínua. Hi ha vehicles -patinents, motocicletes- que apareixen sobtadament, dibuixant vectors inimaginables. Cal estar molt més alerta. Sí, aquesta és la paraula. Avui, Barcelona t'obliga a estar sempre alerta. En comptades ocasions m'hi sento relaxat. Potser només quan surto a dinar al parc. Allà, assegut en un banc, m'amaro del sol de tardor, llegeixo i, fins i tot, tanco els ulls per fer una becaina, curta. Però passejant pel centre de la ciutat, mai em relaxo. I encara menys, conduint. Si és molt tard, potser sí. Llavors em poso les cançons de sempre, conduint de nit. No vull sortir de la música de sempre, que és la de fa trenta o quaranta anys. No em vingueu amb conclusions, escrivia Álvaro de Campos. Doncs a mi, no em vingueu amb novetats. L'única conclusió és morir, afegia l'heterònim pessoà. Doncs per a mi, l'única conclusió és recordar. I així condueixo de nit, Cadillac solitario. No m'agafeu pel braç! / No m'agrada que m'agafin pel braç. Vull ser solitari. Com t'entenc, Álvaro! A mi tampoc m'agrada que m'agafin pel braç. Però no sé si m'agrada ser solitari. Cansado de cambiar de solo a solitario / un brillo de ilusión apaga el escenario. / Mientras veo que el tiempo se va, sigo buscando. Ara és Enrique Urquijo qui escriu i qui canta. Turista en mi país, amor de contrabando, /extraño en mi ciudad, / un naúfrago en mi barrio, / porque aún no he podido saber qué voy buscando.
Ahir no vaig naufragar, més aviat vaig navegar, per un barri que no era el meu. Feia temps que no ho feia, això de passejar per barris desconeguts. M'agrada. Em fixo en els detalls inesperats, que no tenen cap altre significat que el seu propi ser. Llàstima que ja era fosc. No m'agraden les tardes fosques, no m'agrada la foscor: és un buit negre que pesa. Però em van agradar aquells carrers. Potser perquè els desconeixia. Em sorprenien botigues petites, negocis ruïnosos, restaurants buits, forns plens de llum. També algun passatge -de Sant Miquel crec que es deia. O el taller d'un ferrer, perdut en Barcelona del futur, il·luminat per un fluorescent. Si hagués estat una bombeta, m'hauria fet pensar en Baroja. Però aquells no eren barris de la busca. Eren barris benestants, encara que una mica tristos. Els carrers estrets sempre tenen alguna història trista per explicar. Però no era la meva. Em sentia feliç. Tot i que els cenacles socials sempre m'incomoden, vaig sentir-m'hi còmode. I en sortir-ne, m'esperaven aquells carrers, una mica difuminats. Potser també una mica modianescos, tal vegada un no-lloc. Però, a diferència de Modiano, allí no hi tenia res a recordar. Ni personatges ni paisatges. Absolutament res. I la falta de lligams sempre dona llibertat. Potser són les arrels, aquestes arrels tan poderoses que alguns tenim, les que no ens acaben de deixar viure. De fugir, ja ni parlar-ne.

Més tard, a Sant Antoni, una altra cara de la ciutat. Més festiva, però també més inquietant. Terrasses plenes, gent forània. Alguns de pas i d'altres que ja s'han quedat. Contrastos profunds. Se'm creua -també seguint un vector propi i insolidari- un home amb un cotxet. No hi passeja cap criatura, hi porta un ventilador espatllat, recollit d'algun contenidor. De reüll, veig en l'aparador d'una botiga que anuncien cecina de Angus. Peces que no encaixen. O potser sí que encaixen, però formant una mena de monstre estrany, un ésser una mica informe. Si fos Zola, podria escriure El ventre de Barcelona. Però, per desgràcia o per ventura, no ho sóc. I si ho fos, preferiria escriure el J'accuse. O passejar amb Cézanne.

Notes

Recordo aquella cançó de Mecano de l'any 1991 dedicada al Dalai Lama i a la invasió xinesa del Tibet. Sobre la falta de suport occidental, a diferència d'altres conflictes, cantava Ana Torroja:

A falta de petróleo

no hubo amigos en el mar

dejando las naciones

tu barquito naufragar.

Sobre les matances al Sudan i al conjunt de l'Àfrica negra, que provoquen milers i milers de morts, en la seva majoria cristians a mans de milícies islamistes, sense que ningú mogui ni una cella, podríem parafrasejar els germans Cano i cantar:

A falta de ideología

no hubo flotillas en el mar.

***

Per cert, quin paperot el dels reis d'Espanya, de la mà del Govern, visitant i blanquejant el règim de Tianannmèn.

***
I molt bon article d'Ana Nuño a La Puñalada sobre l'antisemitisme i el seu preocupant auge.

***

Escolto una entrevista a Jacobo Bergareche. Parla del valor de les sobretaules i de les persones que expliquen, i saben explicar, històries. Les diferencia d'aquelles altres que només donen opinions i que, en el fons, el que pretenen és convèncer els altres o, simplement, vèncer en la confrontació dialèctica. Jo hi afegiria, però, un matís: m'interessa que m'expliquin veritats més que no pas històries. Perquè les històries que t'explica la gent -parents, coneguts, amics que fa anys que no veus...- en les sobretaules acostumen a estar tan envernissades i ensucrades que sovint resulten indigestes. Els monosacàrids de l'autocomplaença aliena i de la felicitat sintètica enfiten més que una sobredosi de Marie Brizard. Per treure totes les capes de vernís i desenterrar la veritat caldria decapar amb litres de sosa càustica.

***

La bellesa i la vellesa són antitètiques. Ara, amb la intel·ligència artificial es fan vídeos que, en pocs segons, ens mostren l'evolució d'una persona al llarg dels anys. A mi, l'algoritme m'ensenya vídeos d'actrius de Hollywood, però suposo que també es deu fer amb actors. Es veu com evolucionen des dels vint fins als seixanta o setanta anys. Tot i ser persones que es cuiden molt i vetllen per la seva imatge, el pas del temps és implacable i hom constata el seu marciment físic. És llei de vida, però no deixa de ser trist. I quan es vol aturar aquest procés per mitjans artificials, els resultats acostumen a ser encara pitjors. En aquesta lluita contra el que no té remei, és costum dir avui en dia que tal persona gran està molt guapo/a. Els nostres pares utilitzaven una expressió que s'adeia més a la realitat: es conserva molt bé. Conservar-se: un objectiu més realista i i un verb més ajustat a la realitat.

Notes

Quan veig a les xarxes fotografies de l'X vestit amb un peto del Banc dels aliments i participant en el gran recapte, penso en la validesa d'aquelles paraules de l'Evangeli: que la teva mà dreta no sàpiga què fa la mà esquerra.

***

Amb l'R. parlem dels entrebancs que la vida va posant sempre, fins i tot als més afortunats. Concloem que el descans només arriba -i qui sap- amb la mort. Doneu-li, Senyor, el repòs etern és la benedicció final en les misses d'exèquies. Sovint no ens fixem en el significat del que considerem formulismes i que tenen més transcendència del que sembla. Més enllà de les creences de cadascú, aquest repòs etern és indiscutible i, alhora, valuós. Després d'una vida de tràfecs i de lluites, quina (paradoxal) felicitat poder gaudir d'un repòs etern!

***

Encara no són les set del matí quan surto de casa. Fa fred, cinc graus de temperatura. Amb el pas dels dies, l'efecte matinal del canvi d'hora es va diluint: a aquesta hora encara és negra nit. M'acosto al garatge i premo el comandament per obrir el cotxe. Amb el soroll i l'encesa sobtada de llums, veig sortir disparat un ocell. Constato que, amb el fred, el vell company ha tornat a refugiar-se a les bigues del garatge. Em sap greu que hagi tingut un despertar tan abrupte. Almenys jo, quan ha sonat el despertador, he pogut alçar-me i deixondir-me amb una certa parsimònia.

Què farà ara?- em pregunto. Buscarà una branca amagada per estarrufar-se o començarà el seu dia, centrat en la cerca d'alimentació. Jo, el que faré no serà tan distint. Sortiré també esperitat a navegar amb la meva nau sobre rodes i buscaré aliment, d'una altra forma, menys directa i immediata, però amb idèntica finalitat.

***

Amb motiu del seu aniversari, el director d'un digital d'escassa fiabilitat (per utilitzar un eufemisme), parla de la defensa que fan de la veritat (i de la manera com ho diuen aquesta veritat s'hauria d'escriure gairebé amb majúscula). En una taula rodona, el director d'un diari seriós (i aquest seriós jo penso que s'hauria d'escriure amb cursiva) parla del valor dels mitjans independents (una altra cursiva) com el seu. Quins nassos, penso, mentre penso com de bé en aniria que els nassos d'aquest tipus de personatges tinguessin les característiques fisiològiques del de Pinotxo.

***

El dissabte al matí, just quan surto a comprar l'esmorzar, es posa a ploure. És una pluja fina, hivernal, gairebé imperceptible. Enfredoreix més que no pas mulla. La boira tapa les muntanyes. Té un color gris, com el cel, tirant a verdós. És un color lleig. Al carrer, no hi ha ningú. Han tallat l'alzina de davant d'una de les cases. S'havia fet tan gran que deuria amenaçar-ne els fonaments. Ha deixat un gran buit. Encara que l'N., veïna, no pensi el mateix, jo la trobo a faltar. Donava ombra i repòs.

***

Després d'acabar de llegir el seu llibre, escric un correu a l'X. Potser em deixo endur massa per les efusions. Sovint soc massa impulsiu. Per això, encara no he trucat a l'X per parlar del meu, de llibre. Vull deixar que els meus impulsos sedimentin, perquè hores d'ara segueixo pensant que aquests impulsos són els que haurien de guiar el meu camí. Tinc por que si els reprimeixo, el llibre potser acabarà naixent, però naixerà mort.

***

L'M. m'ha escrit per dir-me que li està agradant Davant dels camps i de la nit. M'ha fet feliç.

Notes

M'agradaria, de tant en tant, o ni que fos de manera excepcional, rebre alguna bona notícia.

***

Decideixo anar a fer una prova de nivell de llengua francesa. La senyora que me la fa respon al patró clàssic de professora francesa. Combina amabilitat i contundència a parts iguals, amanides amb una certa distància professoral. Em pregunta com és que, a la meva edat i després de tants anys, vull fer un examen oficial. Suposo que és per fer-me practicar l'idioma, però la pregunta em resulta, potser, inapropiada. Cal dir, a més, que ella en té uns quants més que jo, d'anys. Després em diu que el meu text, que he escrit a raig i ni  tan sols he repassat (repeteixo aquest habitual error de la meva època d'estudiant), està molt bé. No obstant això, l'ha deixat trinxat, fet un ecce homo, amb el seu bolígraf vermell.

***

Pels voltants de l'Institut Francès veig molta gent asseguda als bancs, a les terrasses dels bars o simplement drets, prenent el sol. M'adono que feia molt temps que no voltava, al migdia, pel centre de la ciutat. I he estat conscient, també, de com ho enyoro. La perifèria de la ciutat és un lloc de desterrament.

***

La mania d'X, que no entenc, envers els adverbis acabats en -ment. Potser sí que en poso massa, però eliminar-los sistemàticament? (Aquí en tenim un altre). Me'n vaig a consultar el mestre, l'oracle. En tinc prou amb unes línies, d'aquest inici, tan conegut:

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

–Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre.

***

Em pregunto si, per conveniència, cal seguir mantenint una relació -professional, intel·lectual- amb algú, després d'haver-hi perdut la confiança, o és més coherent tallar-la de soca-rel, encara que ens causi perjudicis. És un dilema més, que enfronta l'inevitable encaix al món amb l'ètica, o potser l'orgull, personal.

***

Em poso al cotxe Autosuficiencia, aquella cançó de Parálisis Permanente que escoltàvem, com ara es diu, en bucle, quan teníem setze o disset anys. M'adono que van ser uns pioners en el seu retrat de l'adolescència que, amb els anys, vindria (bé potser es van equivocar en l'al·lusió als llibres):

Me miro en el espejo y soy feliz

Y no pienso nunca en nadie más que en mí

Y no pienso nunca en nadie más que en mí

Leo libros que no entiendo más que yo

Oigo cintas que he grabado con mi voz

Oigo cintas que he grabado con mi voz

Encerrado en mi casa

Todo me da igual

Ya no necesito a nadie

No saldré jamás

Y me baño en agua fría sin parar

Y me corto con cuchillas de afeitar

Y me corto con cuchillas de afeitar

I així seguia... Recordo l'impacte que ens causaven aquelles lletres fosques, aquella música accelerada i aquell món transgressor: Ana Curra bellesa llunyana i prohibida, Eduardo Benavente, mort prematurament... M'impacta ara la ingenuïtat amb què ens sentíem propers a un món que era tan aliè al nostre.

***

Sovint, en la nostra vida pública, no és que vegi l'emperador despullat, és que en tinc la sensació de veure'n gairebé l'esquelet. Però el món segueix girant i la gent és feliç, la qual cosa em fa pensar que potser el problema rau en la meva visió de raigs X.

Notes

Després d'una nit -i ja en van dues: divendres i dissabte- en què he dormit malament, m'aixeco amb un dilema. Resulta que aquesta setmana he de lliurar una feina, que he anat ajornant i que ara ja no té més espai per a pròrrogues. De fet, m'hauria d'haver passat el cap de setmana treballant i, entre una cosa i una altra, no he pogut fer-ho. Però també em van venint al cap, sobretot en els moments d'insomni, les habituals idees o passatges de la vida que conformen aquest dietari en línia i que em sabria greu perdre. No perquè pensi que tenen un gran valor literari, sinó simplement perquè aquesta, l'escriptura memorialística, és la meva forma de viure. Ho vaig trobar explicat d'una manera molt precisa en el dietari de l'amic Xavier Jové, Un curs al Raval. Diari d'un doctorand provincià, que estic llegint aquest dies. Quan escriu sobre el diari de Gil de Biedma, Jové afirma que normalment els lletraferits pensem que la vida que no es transforma d'alguna manera en escriptura no té gaire sentit. És exactament així.

Després, de la mà de Gil de Biedma, dona un pas més i afegeix que no només cal escriure per donar sentit a la vida; cal escriure, també, perquè la vida mateixa es posi en marxa. Però d'això, jo ja no n'estic tan segur.

***
L'eufòria que em provoca l'enèsima (de fet només és la cinquena, però ja ens entenem) victòria de l'Espanyol fa que em quedi una bona estona davant la tele mirant el post-partit i tot el que convingui. Acaben fent un documental sobre Canito. Ja l'havia vist, però qualsevol excusa és bona per reafirmar la fe blanc-i-blava i per procrastinar. Quin personatge aquest Canito! I, en el fons, quina vida tan trista. Va nèixer sense res, ho va tenir -gairebé- tot, i va morir altra vegada sense res. I segurament l'explicació es troba en aquest gairebé. Els béns materials difícilment podien substituir el que a Canito li va faltar: l'escalf, l'estabilitat, l'acompanyamanent. El documental el condueixen els testimonis dels companys de l'època, ara homes grans: Marañón, Flores, Reixach, Gordillo, Longhi... I n'hi ha un que plora. I ja sé que el plor no és un indicador fiable d'una major estimació o sentiment, però el plor d'aquest home commou. És el plor d'algú que pensa, i així ho diu, que potser podia haver fet alguna cosa més per ajudar un Canito que transitava ja pels inferns. Era un jugador del Betis que a mi em queia força antipàtic, perquè sempre ens marcava algun gol. Però ara se'm projecta d'una forma totalment diferent. Bravo, Hipólito Rincón.

***
És un actor que amb la vellesa ha adquirit un aspecte patrici, però en el fons sempre ha estat bastant macarra. L'èxit li ha vingut pel seu atractiu i, més enllà dels èxits de taquilla, crec que no ha protagonitzat cap gran pel·lícula. Com que no sóc gens cinèfil, contrasto aquesta dada a viquipèdia, que em dona la raó. Casat, en la seva maduresa, amb una espanyola, ens ha vingut a explicar les excel·lències del nostre país, en contraposició amb els seus Estats Units trumpistes. Però, després d'això, sento ara per la ràdio que viurà mig any al seu país perquè el model tributari espanyol no el deu acabar de convèncer. És a dir, que aquest sistema tan extraordinari que tenim, millor que el continuem sostenint les classes mitjanes locals. I de les elits de fora només en rebrem les lliçons.

***

Quants perjudicis no causa la polarització! Ara fins i tot estic a favor del canvi d'hora.

***
Des del meu escepticisme amb l'acadèmia, quan sento parlar dels doctorats m'imagino una realitat virtual, ni tan sols tangencial amb el món real. I no puc deixar de pensar en les tesis com uns taüts que hom emmagatzema en nínxols, per al seu repòs etern.

***

Mentre m'espero a l'estació de tren de passeig de Gràcia, penso en un text -una peça que diuen els del ram- que he vist publicat al diari. Com en algun altre cas, no és que l'autor no sàpiga escriure, que ja seria greu, és que no sap ni pensar. Però lluny de provocar-me enuig o sorpresa, aquest fet em fa fins i tot gràcia. Com la publicació de determinats llibres, que veig en llocs prominents dels taulells de les llibreries, el resultat el percebo des d'una perspectiva de comicitat, de lògica inversa, de teatre de l'absurd. 

***
He acabat La finestra discreta. Ja ho vaig escriure: la seva lectura és un gaudi absolut i per a aquells que considerem lectura i escriptura com activitats indestriables, resulta difícil no estar-lo citant contínuament. A mi em resulta molt propera la seva visió del món. Sobretot del món actual, que Puigverd deconstrueix amb ull d'entomòleg i pols de rellotger. Tots els mites de la posmodernitat -el consumisme alienant, el culte quasi religiós a la gastronomia, el mimetisme gregari, la política emocional...- vam caient de la mà d'un Puiverd, que, sota una aparença tranquil·la i pausada, acaba esdevenint un autèntic contestatari. Però, Puigverd, que posa el dit sobre la nafra de tots els mals de la nostra societat, ens assenyala també el camí dels bàlsams i dels refugis: el paisatge proper, la mirada tranquil·la, l'amistat apacible, la natura acollidora, les ensenyances enriquidores, la lectura reconfortant.
Ocell de bosc i La finestra discreta són llibres -gairebé mil pàgines en total- que enriqueixen i acompanyen.

Palafrugell (i II)

De Sant Sebastià baixo a Calella, passant per Llafranc. Calella té ja un aire hivernal, tot i que ha sortit el sol i la temperatura és quasi d’estiu. Hi ha gent –poca- ajaguda a la platja i algú fins i tot es banya. Però l’atmosfera, l’actitud de les persones que s’hi passegen, fins i tot el seu desig, és ja d’hivern. També ho és la concentració humana, no gaire alta, cosa que s’agraeix. El Canadell em fa la impressió de sempre. La seva bellesa és serena, el seu caràcter indestructible. Quan m'hi passejo sempre se’m fan vius els episodis de El quadern gris. M’és fàcil també imaginar-me a Pla, de bracet amb Lilian Hirsch. Només la barana de ferro que limita el passeig em sembla pobra, trista, poqueta cosa. Aquí hi faria goig una barana més historiada, amb un pòsit més evident i un cert estil. Sense caure, però, en artificis. Com la de la platja de la Concha, a San Sebastián.
Recorro tota la cinta de la costa fins al Port Bo. Als restaurants hi ha encara la gent entaulada. Les ampolles de vi descansen buides en els cubs metàl·lics. Dels arrossos en resten quatre grans adherits a les paelles untades i una olor que ja resulta sobrera. En les cares de la gent, i en la seva postura, s’hi observa un cert tedi. L’eufòria del dinar viu ja el seu ocàs. En l’actual religió de l’hedonisme es passa fàcilment del desig, un hit en tota regla, a la cara B de la possessió aconseguida, on sonen melodies d’embafament. És així que aquesta tarda de dissabte té un inevitable aire de diumenge, per molt que al cap de setmana li quedin hores d’oci, en les quals apareixeran nous desitjos i inquietuds, que seran ràpidament sadollats, gràcies a la fe –i a la butxaca- dels devots d’aquest nou déu que és la satisfacció immediata.

***
Intento, sense èxit, acostar-me al Mas Pla. Fa molts anys, potser trenta-cinc, vàrem poder fer-ho. En tinc algunes fotografies, força maldestres. S’hi veu un cotxe aparcat al davant, un Ford de color blanc. Fins i tot algunes persones que surten de la casa per pujar-hi. Amb els anys, la presència de curiosos –com érem nosaltres- es deuria fer insuportable per a la família. Ara el mas és un fortí: tot el terreny que l’envolta està protegit per tanques infranquejables. Potser no només el protegeixen dels xafarders sinó també dels senglars que deuen baixar de les Gavarres per ficar-se als camps. En la meva fal·lera planiana, tal vegada excessiva, intento, però, trobar alguna escletxa en aquesta protecció. Uns gossos em fan fora d’una nau que llinda amb el mas. Són gossos escarransits però m'indiquen clarament que no sóc benvingut. Recorro alguns camins del rodal, sense èxit. Finalment aparco en un garden i vaig a peu, jugant-me la vida en una rotonda, fins arribar al voral de la carretera, des d’on puc contemplar el casalot i fer-ne alguna foto. Una heura tardoral, ben vermella, embelleix la façana, ja harmònica en si mateixa. Pla descriu el mas, on va fer vida durant dècades, en diversos textos de la seva obra. Els índex de l'Obra Completa n'identifiquen una colla. És lògic que sigui així, Pla escrivia a partir del que tenia més a mà i el mas era el seu entorn més immediat, l’element que feia palès el seu arrelament amb la terra i amb el país. L’existència del mas, i la seva pertinença durant segles a la família, condicionava la visió del món que tenia Josep Pla, la seva manera de ser i de pensar. El Pla escriptor és fruit d’aquest mas, que era l'arrel d’una nissaga familiar que hi va viure generació rere generació (exceptuant la dels seus pares). El genius loci que tant va modelar i impulsar l'obra de l'escriptor trobava en el mas un dels seus elements més significatius, perquè el lloc es relacionava aquí amb el temps, amb la construcció del món on va néixer i amb la força d’una tradició. Pla provenia del Mas i les seves idees en naixien. Qui cregui que pot aïllar-se dels seus orígens, fins i tot renegar-ne, s'equivocarà profundament.
D’entre tots els textos en què Pla escriu sobre el mas, en citaré un. Potser no és el més significatiu ni el més profund o descriptiu, però és molt efectiu en la seva simplicitat. És una de les seves Notes disperses:

Fou en els últims temps de la II República que vaig instal·lar-me al Mas Pla de la parròquia de Llofriu. Feia molts anys que la meva família paterna havia deixat d'habitar-lo per traslladar-se a Palafrugell. Estava en un estat molt precari, però l'arreglàrem una mica. Sempre m'havia agradat -i ja des de petit. Des de llavors, ha estat el meu domicili, l'he habitat permanentment -llevat els intervals dels viatges. Després de tants anys de taules i de llits llogats, em semblà que havia arribat l'hora de disposar d'una certa fixesa. Hi vaig portar l'única cosa que tenia: uns quants llibres.

És una casa gran, una mica desmantellada, immensa. És la casa romana típica: una gran sala central, amb una xemeneia de campana al fons i les habitacions al voltant. En aquesta casa, hi he viscut molts i molts dies -milers de dies- en una solitud completa. Hi he passat moments molt diversos. A l'hivern, més enllà del foc de la xemeneia, és molt freda. A l'estiu és una delícia. El ventet del sud, en la gran sala en penombra, inflant la cortina de malla de la porta, el cric-crac de les canyes de l'altra cortina... A la meva mare, la casa no li agradà mai: la trobava massa baldera. A mi m'agrada, en canvi, perquè sembla tenir la força de projectar la solitud en forma física: les grans habitacions, buides, mudes; el silenci, trencat un moment pel cruixir d'un corc en un moble, el dring llunyà del rellotge de caixa, un moble reflectit en un mirall... El millor moment de la casa és quan plou -i sobretot quan plou tota la nit.

Als fetitxistes ens costa resistir l’atracció que sentim pels indrets per on transcorria la vida dels personatges admirats. No he pogut acostar-me al Mas Pla, però m’acontento en veure’l de lluny. Me’l miro i el veig tal com és: sòlid, plàcid, harmònic. Rodejat de camps, d’oliveres i de files de xiprers, roman com el vestigi d’un món que no vol acabar de desaparèixer. Mentre l’observo, els cotxes passen rabent pel meu costat. Me’n protegeix només un guarda-rail. En contrast amb la visió de la casa, l’espai on trepitjo és ple de males herbes i deixalles. Les sabates que porto m’han quedat tacades d’oli de cotxe. Potser aquest, el dels cotxes, les autovies i l'efervescència humana és un món que també s’acaba.

***
Tanco la meva ruta planiana amb una visita al cementiri de Llofriu. Sempre l’he trobat tancat i avui no n’és una excepció. Remeno la porta metàl·lica i inspecciono el pany cercant l’impossible: la possibilitat de que s’obri d’alguna manera, per art de màgia. És en va. Després miro entre els barrots de la reixa per veure si identifico el nínxol de l’escriptor. Tampoc tinc èxit. Romancejo a l’espera de no sé ben bé què. Mentre m’espero, de la surera que protegeix l’entrada, en van caient glans. El terra n’és sembrat. És estrany que no vinguin els senglars a menjar-se’ls. N’hi ha molts, de glans, i en continuen caient. L’arbre és fenomenal, gros i sa. Té una escorça esplèndida. L’indret no resulta, però, gaire agradable. És desangelat i una mica inhòspit. Passa un cotxe, que fa mitja volta allà mateix. Quan torna el silenci se sent caure els glans: clec, clec,. No cal que m’esperi més. És hora de tornar a casa.

Palafrugell (I)

Arribo a Palafrugell a les nou del matí. Fa un dia rúfol, lleig. Durant tot el viatge en cotxe m'ha acompanyat la grisor d'una boira persistent, poc densa però força antipàtica. El gran mas dels vorals de Llagostera, en què ens fixem sempre quan passem amb el cotxe per la carretera que porta a l'Empordanet, emergia avui d'un paisatge pintat amb tota la paleta de grisos. Hi he vist -o hi he imaginat- un parell de finestres amb el llum encès, d'un color de mel fosca, d'una calidesa que contrastava amb la cendra apagada del paisatge. Quan he arribat a Palafrugell, els colors no havien canviat. He agafat el carrer Nou fins al centre de la vila. La perspectiva del carrer, llarg i dret amb el campanar retallat al fons, m'ha fet pensar que hi ha elements del món que es mantenen inalterats. Ni la profusió de cables elèctrics i telefònics, ni el rac-rac de les maletes amb rodes que una parella feia córrer al llarg del carrer, m'han distret d'una imatge intemporal de poble. D'una de les cases n'han sortit un parell de pares amb tot de criatures, que sortien a passejar amb bicicleta.

Ja al bell mig de la població, a la plaça Nova, tot m'ha semblat més anodí i impersonal. Des de la finestra del cafè on he esmorzat, decorat amb velluts, parquets i marcs pretesament elegants, veia un establiment tancat: un bar de copes també decorat amb una certa pretensió, amb fintestrals pintats, una profusió de vegetals de plàstic i un quadre d'Uma Thurman amb la famosa perruca negra, penjat d'un balcó. Tot plegat procurava, paradoxalment, una certa tristesa. He recordat els capítols que havia llegit ahir de El meu poble, on Josep Pla descriu els establiments de senyoretes que, fa cent anys, hi havia a la població. Salvant totes les distàncies, en aquell ambient matinal de la plaça Nova, no he pogut deixar de trobar-hi alguna liason. Potser me la feia veure l'aire de decaïment que donava la grisor del dia.

***

Passar el matí revisant manuscrits de Josep Pla podria semblar un luxe a l'abast d'uns privilegiats. Però no és així: tothom pot acudir a la crida que fa la Fundació per treballar en la catalogació d'aquests originals. Tanmateix, només una vintena de persones hem respost a la convocatòria. No deixa de sorprendre'm. La majoria venen de pobles del rodal, altres hem vingut de més lluny.

El matí m'ha passat molt de pressa, revisant aquests papers humils guixats amb la lletra menuda de Pla. Víctor Angulo, a Sauces sin río, explica una anècdota sobre Juan Ramón Jiménez. Quan algú -ara no recordo qui- va fer notar al poeta que aprofitava molt poc els papers on escrivia els seus poemes, Juan Ramón va respondre-li burleta que el premi Nobel li havien donat precisament pels seus marges. Doncs bé, Pla, que també hauria merescut el Nobel, segur que no l'hauria rebut pels marges. Els seus papers estan coberts en tota la superfície per la seva lletra menuda i insistent. El conegut aprofitament de textos d'èpoques diverses es constata en el collage que fa sovint amb pedaços de manuscrits redactats en moments diferents (escrits amb tintes de colors distints) i, fins i tot, amb textos retallats d'articles ja impresos. Algú diu, amb bon criteri, que Pla fou un precursor del copypaste. L'ambient d'aquesta jornada, amanit amb la simpatia i la il·lusió dels promotors, em reconcilia amb el món.

***

Cadascú te les seves obsessions. He escrit en diverses ocasions sobre Vermeer, Proust i la paret groga. La paret groga és un petit mur assolellat, de color groc, que surt a la Vista de Delft de Vermeer. Proust qualificava aquest quadre com el més bell del món. A la Recherche, l'escriptor Bergotte mor en visitar una exposició de pintura holandesa després d'expressar que ell voldria escriure com Vermeer va pintar aquest mur.

Revisant aquests manuscrits planians, m'ha cridat l'atenció trobar una referència a la paret groga. Surt en un dels Retrats de passaport -el volum que ens ha tocat catalogar-, en concret al dedicat a Frederic Mompou. A proposit de la gran sensibilitat de Mompou, Pla escriu sobre la sensibilitat dels artistes, en funció de la qual, els cataloga en dos grups:

La meva experiència, ja una mica llarga, amb els artistes, o sigui amb els qui en fan, em porta a creure que n'hi ha de dues classes: els que tenen una sensibilitat inexistent, o sigui falsa, i els que són sensibles de tota autenticitat. Els primers poden arribar a tenir grans èxits públics, agombular una fortuna, tenir una immortalitat més o menys llarga. No vull pas dir, amb això, que els artistes veritablement sensibles no puguin arribar a tots aquests resultats. És un fet, però, que no hi són pas tan donats.

És una reflexió força actual, tenint en compte com és l'obra d'alguns dels artistes avui adulats. Pla assenyala després que el pas del temps acostuma a posar les coses al seu lloc i posa el següent exemple:

Preneu només el cas de Vermeer, el pintor holandès. Home totalment desconegut, absolutament ignorat durant dos o tres segles, avui el pa de paret groc de la Vista de Delft és considerat el millor tros de pintura que hom hagi pintat mai en el món occidental.

Crec que és una prova clara de l'impacte que Proust va tenir en Pla.

***

Quan surto de la Fundació, agafo el cotxe i pujo a Sant Sebastià. No tinc temps de fer el camí a peu, com feia el jove Pla quan va aparèixer-li, precisament a causa del geni d'aquest lloc, la fal·lera pueril i ridícula d'aquest ofici amarg (el de l'escriptura). No cansaré més als lectors amb la cita o reproducció d'aquest escrit, El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, que trobo el més significatiu en la seva obra i que és el que a mi més em commou. Però no puc evitar de pensar-hi i rellegir-lo mentalment quan arribo a aquest punt del terme de Palafrugell. Malauradament, la urbanització i civilització que s'ha fet d'aquest lloc -en consonància amb la de tota la costa- no ajuda gaire a la introspecció: cotxes, cases, barreres... M'acosto caminant fins al far. Veig  que s'ha convertit en un restaurant, amb un nom d'aparença japonesa. Nomo, Noma, Mooma, Nomad... és curiós tant de restaurants jugant amb aquests noms estranys. El lloc l'envolta una olor estranya, una fortor de menjar, força desagradable. Intento donar la volta a l'edifici per veure el paisatge, els penya-segats damunt del mar, però una reixa tanca el camí. Als darreres de la cuina, uns treballadors orientals i llatinoamericans fumen mentre descansen del seu ofici, aquest sí, amarg.

M'enfilo després fins l'edifici principal: l'ermita amb el gran casalot adossat. Ara també és restaurant i crec que fins i tot hotel. Avui s'hi celebra un casament. Sona la música d'un duet -els veig d'esquena- mig apagada per les converses. Per molt caché que tinguin, em sap greu dir-ho, però els casaments sempre acaben resultant l'expressió d'una horterada. Almenys vistos des de fora. Passo, aquí sí, pel camí que envolta l'edifici per la banda de mar. El paisatge és magnífic i podria ser solemne -el punt més gloriós de Catalunya, que deia Pla-  si no hagués estat colonitzat. En temps de l'ermita i els ermitans deuria ser-ho. Jo segueixo el camí, ara ja en solitud, que va baixant entre els roques, enmig de la pineda. Aconsegueixo viure uns instants de silenci mentre miro, en vertical, l'aigua verda i translúcida que acarona les roques. En alguns punts, el camí és difícil. No m'agradaria caure, anant sol, així que faig mitja volta. Passo ara per davant de l'ermita, tancada. La porta està guarnida amb flors blanques i tul. A terra, algú ha deixat dues copes de cava, mig plenes. De fons, se sent el xarbascat de la festa. Aquestes dues copes abandonades, plenes ara d'un líquid escalfat, generen una inapetència d'un cert contingut metafòric.

Breus

He rellegit aquests dies Gorriones y ballenas, el quadern de poesia de Juan Marqués editat pel meu amic P. M'han cridat l'atenció aquests versos del poema Acabar en la calle:

No sabemos vivir la única vida

que vamos a tener:

es así de sencillo, así de cruel.

Així de trist, afegiria.

***

Com a conseqüència de les explosions de catarsi col·lectiva que sovint caracteritzen la societat contemporània, i que es manifesten de forma pulsàtil i periòdica però alhora inconstant, el més trist és que hom acaba sentint-se exclòs de determinats territoris físics i morals als quals havia estat molt proper. De les llibreries, per exemple, per citar un cas proper i recent. Perquè aquestes pulsions ideològiques no són innoqües; poden ser profundament ofensives.

***

La primera visió d'avui, en obrir la porta de casa, ha estat la de la boira envaint i cobrint del tot les muntanyes. Encara era ben fosc, però el blanc brut de la boirina s'intuïa perfectament en la negritud de la nit que moria.

***

Dubto entre si serà l'exhibicionisme o la ideologia qui més contribuirà a destruir la civilització.