Les memòries tenen també menys graus de llibertat que els dietaris, estan més encotillades. Acostumen a seguir un fil conductor cronològic lineal. Majoritàriament, no s'escapen de l'esquema vital humà: orígens familiars - infantesa- joventut - plenitud - maduresa. Perquè és a la maduresa, o fins i tot a la vellesa, quan s'acostumen a escriure les memòries, a mode de balanç. Respecte d'això, seré una mica brusc. A no ser que es tracti d'un autor molt ben dotat, capaç de transmetre els fets i impressions amb una sensibilitat o virtuosisme especial (Proust, per exemple, encara que no siguin unes memòries), no m'interessa la infantesa de ningú. Allò que per a l'autor -i puc incloure'm aquí jo també- pot tenir una significació especial, a la resta ens acostuma a deixar indiferents i avorrits. Enid Blyton ja la vaig llegir quan tocava i Gerald Durrell m'explica unes històries determinades, no m'explica una infantesa globalment. Així que oblideu-vos d'episodis de pantalons curts i pastissos de maduixa. Amb la joventut em passa, amb perdó, tres quarts del mateix, fins que no s'arriba a tocar el primer dels grans arguments de la vida: l'amor. És en aquest moment quan comença a dibuixar-se l'interès de l'individu. Però fins arribar aquí, alguns potser ja haurem abandonat (especialment si pel mig hi ha experiències militars).
Tornant a la diferenciació entre els dos gèneres, crec que ja he escrit alguna vegada que m'interessen més els dies que els anys. Un dia ben explicat és una meravella; un any, un lustre, una dècada, difícilment es poden copsar. En aquest sentit, les memòries són un gènere més narratiu, més novelístic fins i tot, mentre que els diaris poden acostar-se més a la poesia. (Faig un parèntesi: en contraposició al que escrivia abans, la poesia amb ressò d'infantesa, inclús d'experiència infantil, sí que m'acostuma a semblar valuosa, perquè neix d'una impressió vaga, d'una pinzellada de realitat). Una reflexió, un aforisme, la descripcions d'un paisatge o d'un passeig són elements definitoris del gènere diarístic, que el distancien de la narrativa pura i l'acosten més a la lírica o a la metafísica. Pictòricament, les memòries són més figuratives, mentre que els diaris són impressionistes. Si uns i altres cauen en l'abstracció, malament rai, però això ho penso ja en un sentit literari i artístic més ampli.
Tot això no treu que no hi hagi memòries excel·lents -Sagarra com a paradigma- ja sigui per la capacitat de l'autor o per l'interès de la vida del personatge. Però al memorialista ens el mirem sempre des de baix, amb el cap alçat envers el seu pedestal, mentre que el bon dietarista és un amic, un germà, que ens acompanya i ens dona la mà mentre passegem per la vida.
Totes aquestes reflexions, una mica aventurades, escrites a raig, sense filtres ni paracaigudes i, evidentment, sense cap ànim de teoritzar ni de ser exhausiu, em sorgeixen de la lectura de Quemar los días, les memòries de James Salter. Salter és un escriptor de raça, extraordinari, que sorgeix en qualsevol moment del text amb tota la seva plenitud. Les seves novel·les són excel·lents. Ara bé, des del meu modest punt de vista, crec que en aquestes memòries sovint es perd en històries, de la milícia per exemple, que em resulten d'escàs interès. En aquests casos, ni la seva enorme capacitat em pot rescatar del tedi. Tanmateix, en la meva lectura encara sense finalitzar, estic entrant ja en àmbitd de la vida que em semblen més reals -o potser més propers- on emergeix el gran Salter. L'episodi dels seus amors amb una noia novaiorquesa a qui apenas la había besado, però per la qual es desviu durant anys és, en la seva brevetat (tres o quatre pàgines) una lliçó d'exercici de la literatura de l'experiència viscuda. És un text farcit de frases d'una gran contundència, d'imatges impecables i implacables. Quan va a buscar-la a una casa de camp: Las estrechas señales pasan como exhalaciones, la hora de las sombras y la última luz espectacular. Ella espera en un porche umbrío, sola en la casa. Yo vuelo por la carretera secundaria, exultante de vida. Por supuesto, no salió como yo preveía. Després va a veure-la un dia quan ja s'havien casat. El marit era de viatge i surten a sopar: Llevaba un vestido azul de seda. El mismo pelo oscuro, la piel de la blancura del abedul, los labios carnosos, los dientes impolutos. El mismo cuerpo de diosa. Bebimos, hablamos como en otros tiempos, pero ya no era lo mismo, aquello se había agotado. Pasamos la velada en armonía, como dos bailarines veteranos, reunidos pero ya sin brillo. Els anys passen i acaba sabent que la noia -casada amb un segon marit i amb quaranta anys, hermosa e inalcanzada hasta el final- ha mort i ell escriu: En las ventiscas de Nueva Inglaterra donde la veo, la nieve, las casas viejas escondidas debajo, las cálidas luces en las ventanas. En invierno atravieso en coche su pueblo: los robledales, el cielo claro, un cobertizo de piedras para barcas, evocaciones. Me acuerdo de su madre, la vida de su madre, cuando trajo a sus hijos a vivir al Este, ¿o su madre se quedó en California y los envió a casa de unos tíos a West Newton? Da igual, ahí sigue el estanque, gris y helado, y el puente del ferrocarril que ella cruzaba en sus paseos, en su infancia, en su juventud y perfección ya lejanas.
